El País, 8/07/2026. “Potser al final només hi haurà dos condemnats: una societat que permet pràctiques fraudulentes i uns individus que han lliurat la seva ànima a una xerraire professional”.
Tal com l’entenem avui, la psicologia és una branca del saber que estudia els comportaments de l’ànima humana (psyche, en grec) i que, en convertir-se en teràpia, indaga els moviments anímics d’una persona per aclarir-los i aconseguir, només amb aquest aclariment, una possible millora en la vida quotidiana d’una persona; moralisme, en principi, els psicòlegs no en fan. A França, Noël Taillepied va fer servir el terme psicologia com a autor d’una Psichologie ou traicté de l’apparition des esprits (1588), títol que ja indica que els fonaments d’aquest camp del saber es trobaven molt a la vora de les pràctiques mistèriques, l’esoterisme, l’hermetisme, el magnetisme, l’ocultisme i, com a derivada extrema, l’exorcisme. El llibre de Louis Figuier, Les mistères de la science (París, cap a 1880), ho explica amb tot detall, i abraça des dels endevins i taumaturgs de l’antigor, les possessions diabòliques o el convulsionisme dels jansenistes del segle XVIII, fins a l’espiritisme i l’hipnotisme, que són més del XIX. La psiquiatria és una professió diferent, molt més vinculada a la ciència, i s’ensenya a les facultats de medicina. La psicologia és un domini més vague, i avui dia gairebé tothom la fa servir.
Tanmateix, des del segle XIX la psicologia havia maldat per allunyar-se de tota contaminació paracientífica, i així ho demostren les obres de Wundt, William James, la teràpia Gestalt, el conductisme, Piaget o la neuropsicologia. L’ànima humana és d’una tal complexitat que no és estrany que hi hagi teories psicològiques tan diverses i per a tants gustos.
Sigmund Freud —rebentat sovint per psicòlegs o psiquiatres i pels amics dels fàrmacs— va fundar la branca més discursiva, honesta i prudent de la psicologia contemporània, però no va pretendre mai que la seva investigació tingués caràcter científic: la va anomenar, simplement, “teoria psicoanalítica”. Freud estava convençut que sotmetre’s a una psicoanàlisi —pràctica dispendiosa que només es poden permetre les persones que tinguin diners i una certa habilitat en l’art de verbalitzar tota experiència o record— no “curava”, però aclaria les causes de moltes psicopatologies.
Com que l’estudi de la psicoanàlisi és una tasca difícil, i com que sotmetre’s a una teràpia d’aquesta mena demana molt de temps, hi ha poca gent que s’hi dediqui professionalment o que s’hi lliuri. Això no elimina la seva validesa teòrica: és una tècnica bàsicament verbal, capaç d’aconseguir que un psicoanalitzat millori el seu estat d’ànim pel sol fet que, almenys, arriba a conèixer les causes que han generat el seu neguit.
Les presses que té tothom per resoldre un malestar anímic —afegint-hi el descrèdit de la psicoanàlisi que han alimentat els que viuen abduïts pel paradigma científic— han fet que la majoria de psicòlegs s’hagi decantat per una pràctica més ràpida i, en certes circumstàncies, més eficaç. Alhora, a causa de la urgència, han proliferat darrerament aquells mètodes més arcaics que esmentàvem abans, sempre de caràcter pseudocientífic o simplement enganyós.
Ras i curt, la psicologia podria un dia convertir-se en terreny adobat per a tota mena de pràctiques sense matèria racional i molta d’emocional i sensorial —amb una tirada a mètodes més propis de la màgia, els xamans, els gurus i els amics de la xerrameca que als mètodes dels professionals estudiosos i seriosos, psicoanalistes o no. Aquest és el cas de la relació entre la família Andic i la falsa psicoanalista —ni en té les credencials ni en practica el mètode— Julia o María Julia Lüderwaldt (llegiu la veu alemanya Luder en un diccionari). La suposada psicòloga ha seduït persones de l’alta burgesia barcelonina, que han atorgat un poder sagrat a la “terapeuta”; sovint no s’ha resolt res del problema que era del cas, i per tot plegat s’ha pagat i cobrat una fortuna, que és una de les maneres com un fals psicòleg dona a entendre que és el millor del món. Observeu que els consellers espirituals, quasi sempre capellans, sovint resolien millor determinats “traumes” —un divorci, la mort d’un fill, un diagnòstic fatal, etc.— posant-hi ells l’enorme capital de la fe i l’esperança, i el “client” només el que es deia “la voluntat”.
Jonathan Andic frueix en aquests moments d’una innocència indiscutible, però ha hagut de presentar-se davant el jutge en qualitat d’investigat. María Julia només hi ha anat com a testimoni: va parlar durant tres hores —la vèrbola és l’element fonamental de què es serveixen els falsos psicòlegs, com la que empraven els venedors de crecepelo—, i se’n va tornar tan tranquil·la a la “consulta”.
I potser al final només hi haurà dos condemnats indiscernibles: una societat que permet pràctiques fraudulentes i uns individus que per manca d’estudi i de lectures —o fent confiança a amics que ja van ser ensarronats amb alegria— han lliurat la seva ànima, plens d’ingenuïtat, a una xerraire professional. Èxit de les arts de l’eloqüència, l’oratòria i la persuasió, que tant serveixen per dir veritats com per dir mentides!
Dos afegitons. L’un: els psicoanalistes més conspicus no parlen quasi gens amb els pacients, només escolten, i aquesta llibertat és la que fa emergir allò que Freud anomenava l’inconscient, que és on residiria la més sòlida veritat d’una persona. L’altre: si tothom posseís avui una vinculació al llenguatge més sòlida —això ho sol atorgar l’educació, l’estudi i la bona conversació—, aquests falsos terapeutes no tindrien res a fer i haurien de tancar l’establiment. Per poc que el freguem, el llautó sempre brilla.
https://elpais.com/quadern/2026-07-08/la-terapeuta-dels-andic.html.
