El País, 15/X/2026. “La literatura no s’ha escrit per atiar un sentiment patriòtic, sinó per fer passar bones estones als lectors i informar-los de la complexitat del món.”
La conselleria de Cultura va anunciar fa poques setmanes que establiria una llista de lectures obligatòries per al batxillerat dels centres públics, potser també per als últims cursos d’ESO. El més probable és que els responsables d’aquesta mesura es tornin a equivocar.
Aconseguir que els estudiants de batxillerat dediquin el lleure a la lectura és avui una tasca molt més complicada que fa trenta o quaranta anys. En fa cent, potser cent cinquanta, la lectura de llibres a càrrec de joves i grans era quasi inviable atès l’índex d’analfabetisme que existia al país —és a dir, no saber llegir ni escriure. Ara la tasca no és impossible per aquesta raó, sinó pel que s’anomena “analfabetisme funcional”: tothom sap llegir i escriure (?), però a molt pocs adolescents —també persones menors de trenta o quaranta anys— se’ls acut que llegir un llibre sigui una empresa ni profitosa ni delectable. A les nostres societats hi ha moltes altres maneres de divertir-se, per no dir que els pedagogs no han sabut calibrar fins fa molt poc temps l’impacte de les xarxes, les vies d’informació i de distracció que han generat les noves tecnologies i els festivals de música contemporània. Els joves d’ara ni tan sols han adquirit l’hàbit de concentrar-se en cap cosa que no sigui, per ella mateixa, motiu d’exaltació i d’eufòria, coses que, per cert, no demanen ni concentració ni intel·ligència.
La base de la qual partim, doncs, és senzillament aquesta: el llibre és un element estrany per ell mateix a les persones joves d’ençà que l’educació va adoptar la infausta mesura de fer servir les pantalles dels ordinadors —molts procedeixen del referèndum de l’1-O, que ja té gràcia: és com passar de la independència a la dependència—; i llegir cent o dues-centes pàgines d’un llibre en cosa d’un o dos mesos és una pràctica considerada absurda, no solament enutjosa, pels estudiants joves i fins i tot els universitaris. Quan es tenen en compte aquests factors, una llista de lectures hauria de vèncer tals resistències, i encara d’altres. Per això la tria de lectures s’ha de fer amb un seny i una estratègia que superin tota la sensatesa i les astúcies que s’hagin pogut fer servir per ensenyar qualsevol altra matèria a les escoles.
Els responsables de l’elaboració d’aquestes llistes han comès, des del primer dia, tres errors: el primer és considerar que una lectura obligatòria ha de subordinar-se a allò que vagament podria ser anomenat la “literatura nacional”. Fer llegir, per exemple, el Lazarillo a la llista en castellà, o seccions de Tirant lo Blanc a la llista catalana, escapa del tot a una consideració “nacional”, perquè als segles XV i XVI el nacionalisme encara no existia. La literatura, amb escasses excepcions que es troben sobretot a la poesia, no s’ha escrit per atiar un sentiment patriòtic: la novel·la, en especial, s’ha escrit per fer passar bones estones als lectors i informar-los de la complexitat del món i del sentit de l’existència, la vida i la mort. Si no es diu el contrari, la novel·la ha servit per fer trontollar tota idée réçue, qualsevol tòpic: és el gènere en què tota ideologia es torna motiu d’incertesa i de valoració subjectiva. El dogma se’l van quedar les esglésies.
El segon error és considerar que en aquesta llista no pot entrar-hi cap llibre que no s’hagi escrit originalment en la llengua del país, encara que es tracti d’una traducció de qualitat verbal superior als suposats “originals”. (Vegeu Foucault: “Què és un autor?”) En aquest sentit, hi ha literatures molt potents, com la francesa o l’anglesa, que poden imposar una llista de lectures escrites totes elles en francès o en anglès; però hi ha literatures amb menys tradició que tindran un problema molt gran si s’entesten a menystenir les traduccions. Per posar uns quants exemples que desperten esperança: al Lycée Saint Marc, de Lió, fan llegir Marivaux, Dumas, Pennac, Yourcenar i Zola (autors “nacionals”), però també Corman McCarthy i Paul Auster (nord-americans), Henry James (angloamericà) i Oscar Wilde (irlandès). A Alemanya, malgrat la llibertat de cada land per escollir una part de les lectures, honorant el concepte de Weltliteratur forjat per Goethe inclouen a les llistes preferents uns quants llibres anglesos o americans: per exemple, La mort d’un viatjant, d’Arthur Miller, Macbeth, de Shakespeare, i Brave New World, d’Aldous Huxley. A pesar que tothom mira de portar l’aigua al seu molí, hi ha força països en què s’ha entès que la literatura només té una pàtria: la humanitat, la bella forma i el caràcter universal dels valors que conté, escrita en qualsevol llengua. Preterir un autor o una autora “nostres” —casos paradigmàtics són Mercè Rodoreda i Carmen Laforet, autores que rarament interessaran a un adolescent d’ara— per damunt d’un autor o una autora ben traduïts a les llengües hispàniques, és infructuós des de l’òptica d’allò que teòricament es pretén: fer que els escolars descobreixin la grandesa d’un àmbit estètic molt rellevant i que adquireixin l’hàbit de la lectura.
El tercer error és que, a més de les raons polítiques (no didàctiques), aquestes llistes han sucumbit a qüestions d’ideologia feminista (i d’altres de la sèrie A-Z) o postcolonials, i han fet riota a cor què vols del cànon literari: no sempre un gran autor resultarà més útil i aprofitable per a les discussions a classe que un autor considerat menor. (Per això creu el quídam que els italians, per exemple, haurien d’ensenyar Dante als estudis universitaris, no a la scuola superiore. Per a un ministre d’Educació italià això seria una opinió molt incorrecta.)
Més encara: on paren els clàssics? Com que ni grecs ni romans no sabien ni català ni castellà, llavors resulta que obres escrites en aquelles llengües no apareixen mai a les llistes de lectures obligatòries. Com xalarien els joves amb una història ben triada de Llucià de Samòsata! Quantes i quant d’útils serien per comentar a classe unes Troianes o una Antígona! Quina gràcia els farien certes sàtires de Juvenal! Quin goig un passatge fabulós de l’Odissea o la mort per amor de Dido, a l’Eneida! De tot això, res de res. Només se n’ennoven, i encara, els estudiants que han triat l’itinerari d’Humanitats, avui amb escassos alumnes.
Consellera i secretaris del ram: estudieu a fons quines pel·lícules interessen als vostres fills adolescents i quines xarxes socials consulten amb més interès. Quan això haurà quedat clar, s’hauran de trobar unes lectures que siguin bones, aciençades, nostrades o no, i que garanteixin l’únic que importa de debò: que la matèria escrita de l’enorme llegat de la cultura d’Occident arribi a interessar als joves, que es trobin obres literàries on no falli mai la sintaxi, i que les lectures garanteixin que, poc o molt, els joves llegiran, en el millor dels casos, tota la vida.
